Quan l’any 1831, Robert Schumann aposta, de manera decidida i plena, per formar-se com a músic i determina que la seva vida ha de girar al voltant de l’art dels sons, crea, amb una maduresa insòlita per un músic que s’estrena en el món de la composició, les "Variacions Abegg op.1" i les més interessants encara "Papillons op.2" . El significat d’aquesta darrera obra sempre s’ha considerat força intrigant degut, entre d’altres motius, a la seva peculiar forma, a la quantitat de temes a simple vista dispars però, en el fons, entrellaçats, i per estar construïda, quasi exclusivament, per estructures aforístiques que en molts casos ostenten manifestacions clares de sarcasme.

Papillons està formada per dotze petites peces, alguna no arriba ni a un parell de pentagrames, per a piano, i estan inspirades en els episodis carnavalescos que tanquen la novel•la “Flegeljahre” de l’escriptor romàntic Jean Paul Richter. Sota la brillantor artificiosa de la festa, Papillons ens parla, però, de la recerca de la felicitat.

Un remolí de valsos canviants, com canviant és el vol d’una papallona; moviments inesperats i trepidants com una espiral que sembla no tenir fi. A grans trets això és Papillons: un moviment constant, “perquè la vida no pot existir sense moviment” ( Lo Somni. Bernat Metge).

Aquest moviment constant ve donat, a Papillons, per la necessitat de retrobar el tema/personatge que obra la corrua de danses. Tema gràcil, dolç, volàtil i eminentment femení que durant el transcurs de l’obra no tornarà a sonar fins a la darrera peça d’aquest caleidoscopi... Un llarg camí per tornar a veure/sentir allò que ens ha deixat perplexos, que ens ha captivat i ha generat el moviment, la vida. La ironia és que quan s’aconsegueix trobar i reviure allò que s’ha anat buscant (després de l’onzena peça plena d’espanta-sogres i burla, i quan la força centrífuga dels valsos de carnaval semblen haver fet perdre per sempre la possibilitat de retrobar allò perdut), les campanades escrites ben gràficament per Schumann en la partitura, ens recorden que, com en el conte de la Ventafocs, la festa s’acaba i, potser, tot haurà estat un miratge...

El final de Papillons torna a deixar una colla d’interrogants oberts. La festa ha acabat, el miratge s’ha esvaït i tot torna a lloc. Ha estat un giravolt de maig, una festa de disfresses irreal? Potser, fins i tot allò que hem buscat amb tanta fal•lera ha estat fum... Tot era una mascarada! Però, ha estat fals perquè tot ha succeït sota la careta de carnaval? O resulta que és més falsa la careta del dia a dia? Què és més autèntic, el jo que sorgeix amb l’anonimat de la disfressa o el jo a cara descoberta? Tots dos potser són falsos?

Aquests interrogants responen al sentit més profund i ocult de Papillons. L’op 2 de Schumann ens parla de la recerca de la identitat que, com deien els clàssics, era la clau per ser feliç. La genialitat de Schumann es troba en el coratge de mostrar despullada, per aquell que sap escoltar, la seva ànima trencada. Ell que va patir de personalitat múltiple ens deixà el seu personal testimoni en aquesta meravella d’obra en la que res és el que sembla; en la que s’explica que la lleugeresa d’un vals pot guardar els secrets més profunds, que tot allò que considerem important se’ns pot desfer entre les mans sense adonar-nos, com la flor de la dent de lleó, i que en definitiva, el neguit, la recerca dóna sentit a la vida perquè la vida no pot existir sense moviment...