Imprimeix

Voldria cantar fins a morir...

Robert Schumann
Robert Schumann

Escriure un article dedicat a les creacions de R. Schumann (1810-1856) comporta haver de posar en pràctica una gran capacitat de síntesi (capacitat que mai ha estat una virtut meva) ja que el catàleg del compositor alemany és immens i ple d’obres en les que ha desplegat el seu talent de manera magistral.

Ara bé, un cop dit això, el geni schumannià s’evidencia brillantíssim, tant en la quantitat com en la qualitat, en la música per a piano sol i en la cançó. De fet, si aquesta vessant del seu catàleg no hagués existit, la música occidental hagués quedat orfe d’una de les seves peces fonamentals.

Tant la música per a piano com la cançó s’entrellacen de manera molt íntima amb la relació amorosa que s’estableix entre Robert Schumann i Clara Wieck (després Clara Schumann); si durant el tempestuós nuviatge amb Clara, Schumann abocà els laments, els anhels i les al·lucinacions malaltisses, essencialment en les composicions pianístiques, l’any 1840, any del casament amb Clara, la febre creadora es canalitzarà, gairebé de manera obsessiva, en l’escriptura d’unes 150 cançons, aproximadament, escrites en set mesos... Voldria cantar fins a morir...escriurà aquell any el nostre músic.

R. Schumann s’aproximava a la creació de cançons partint d’una gran cultura literària; de fet, ell mateix estava dotat per l’escriptura. Havia llegit el bo i millor de la poesia romàntica alemanya a la llibreria que tenia per negoci el seu pare i estava tant familiaritzat amb els textos de Heine, Eichendorff, Rückert... que en podia recitar de memòria i de cor una bona selecció, apreciant les subtileses, comprenent els seus símbols ocults, i  sentint tot el seu poder evocatiu.

Schumann és, al meu entendre, el paradigma del compositor de cançons. Comprèn els textos potser millor que els mateixos poetes, albirant les possibles interpretacions de cada mot i, a la vegada, a l'haver estat els primers anys de creació, de fet fins el 1840, escrivint únicament pel piano, coneix tota la lingüística instrumental que el capacita per plasmar amb sons allò que és tant complex de fer notar amb paraules: l’atmosfera, és a dir, allò que es percep però que no és objectiu.

És aquí on les seves cançons, totes elles, esdevenen obres mestres.

A una gran varietat en el cant, que pot anar des de la melodia simple de la cançó popular a la severitat d’un recitatiu o a la brillantor d’una ària operística, s’ajunta la riquesa de l’escriptura pianística que esdevé testimoni, evasió del que s’explica, descripció pictòrica, o l’autèntic significat psicològic del que viu el protagonista més enllà dels mots.

A tall d’exemple, i sense que aquesta hagi de ser la millor cançó de R. Schumann, us proposo que escolteu, amb el text a la mà, “Einsamkeit” (Solitud) de l’op. 90 amb text de N. Lenau.

Observeu el retorçament del motiu pianístic que, fent una imitació pictòric-poètica del rajolí d’aigua que cita el text (“la font eleva la seva queixa suaument”), s’entrellaça amb la veu del cantant. La melodia de la veu i el motiu del piano semblen cercar quelcom, la pau? (“ cor, aquest és el lloc adequat per poder portar a terme la teva renúncia dolorosa”); una pau que només sembla trobar-se cap a la meitat de la cançó (“que t’escolti i et comprengui, silenciosament, aquí, l’esperit de l’amor”). Al final de la cançó, però, ni tant sols semblen posar-se d’acord el cant i el piano...el cant deixa la melodia inconclusa, fent la sensació que el protagonista, la paraula, no ha estat escoltat per tot allò que l’envolta ja que el piano continua la seva cantarella monòtona (“a la teva pregunta no dona resposta el silenci del bosc”). Es pot dir que l’atmosfera teixida pels sons ens fan viure la solitud proclamada en el títol fent-la esdevenir desemparament.

Us convido a escoltar cançons de R. Schumann, feu-ho! Amb elles, a més de llegir el bo i millor de la poesia alemanya, gràcies a la música del nostre compositor, de manera intuïtiva, se us faran comprensibles i evidents fins i tot els textos més obscurs.

Vist: 172