Molt s’ha debatut al llarg de la història sobre la capacitat de la música per comunicar quelcom que no sigui estrictament musical (entenguis per musical, únicament i exclusiva, la combinació dels sons en el temps). Si ho formulem amb una pregunta, seria la següent: La combinació dels sons en el temps pot transmetre la sensació que  produeix la visió d’un paisatge tardorenc, pot exposar una argumentació filosòfica o pot explicar una rondalla?

El romanticisme germànic plè, després de 50 anys de il·lustració de tall francès, que negava a la música qualsevol capacitat de transmetre conceptes sinó era en unió amb un text, va assumir aquest plantejament però dotant-lo d’un matís important: la música és un llenguatge, però un llenguatge evocatiu, no denotatiu. Aquesta distinció entre un llenguatge capaç de transmetre conceptes objectius (paraules) i un altre que pot evocar (sons), resultava del tot beneficiosa per a la música en aquell segle XIX.

La vida, en paràmetres romàntics, es divideix en allò que és prosaic, i en allò que és poètic. Entre allò que és quotidià (sense poesia) i que s’explica amb la prosa, i allò que és excels i que per tant el llenguatge prosaic no pot explicar perquè no té eines suficients. La música, que per essència només podia parlar amb un llenguatge evocatiu, esdevenia, així, un metallenguatge capaç de parlar d’allò més transcendent...

En la plenitud del moviment romàntic, i en un poblet  a l'alta Àustria, a mig camí entre Viena i la babaresa Munich, naixia un dels millors simfonistes de tots els temps: Anton Bruckner (1824-1896). Bruckner, que fou un catòlic fervent, va concebre tota la seva vida com un camí ascensional que el duria, al final d’aquest, a la visió plena de la Divinitat. En paraules del director d’orquestra W. Furtwängler, el nostre compositor era un “místic gòtic extraviat, per error, al s. XIX”.

Sota l’aparença d’una vida tranquil·la, però, el món interior de Bruckner, com el de tot bon creient, era ple de dubtes, de contradiccions i errors; el camí de la vida, tot i ser ascensional, era una ziga-zaga...i una ziga-zaga llarga, molt llarga... Això és el que té concebre la vida com el viatge cap a la transcendència!.

Bruckner, que vivia dins el clima romàntic, evocava les seves vivències i les plasmava en les seves obres, sobretot en les seves simfonies. Aquestes “catedrals sonores”, com a voltes es defineix la producció simfònica del nostre autor, ens fan percebre, millor que mil tractats de moral o de psicologia del fet religiós, el que és la vida d’un catòlic de soca arrel com Bruckner. Por, esperança, fe, dubte, llum i foscor es barregen en aquests monuments sonors. I és que potser els romàntics alemanys tenien raó i la música és el llenguatge que permet intuir allò que defuig tota comprensió... La música, en aquest sentit, sembla tenir característiques similars a la revelació religiosa, perquè ens fa clar allò que és fosc, a la vegada que, per la mateixa essència evocativa i no denotativa, ens ho torna a velar (re-velar).

Aquests dies de pandèmies, m’he tornat a apropar a la seva novena simfonia potser perquè necessitava sentir de manera real, que la por, l'ira, les llàgrimes,...tenen un final plè de pau, un final esperançat i lluminós com aquesta obra de Bruckner.