Si mirem l’evolució del gènere operístic des del seu naixement l’any 1600 fins a les acaballes del període barroc envers l’any 1750, ens adonarem d’una flagrant contradicció entre el concepte que portarà a la creació de l’òpera i en com es concretarà, després de l’any 1700, aproximadament, l’espectacle operístic. La raó fonamental que portà a uns aristòcrates florentins a “inventar-se” això que ara anomenem òpera, no fou altra cosa que una barreja d’humanisme i nacionalisme a parts iguals.

L’humanisme, per una banda, havia portat una revalorització de la llengua, de la semàntica, del significat de la paraula. La paraula era portadora de missatge; el coneixement es transmetia mitjançant la llengua. Aquesta premissa, indiscutible en tot el continent (només qüestionada per alguns sectors de l’Església Catòlica), portarà als creadors de les primeres òperes a afirmar el següent: “la música no és altra cosa que la paraula, el ritme i, per últim, el so, i no a l’inversa...”. Aquesta frase és de G. Caccini, compositor que l’any 1600 composava “Eurídice”, la primera òpera. (1)

El concepte sobre el que se sostenia l’obra d’aquests primers compositors operístics, associava música i paraula com a unitat indissoluble. Això no era nou, de fet, a l’antiga Grècia no s’entenia la música sinó era unida al llenguatge que era l’element capacitat, com hem dit, de transmetre coneixement. L’altre motiu comentat, el nacionalisme, s’entrellaça amb el propi humanisme. El reconeixement de la primacia de la llengua i dels orígens grecs i llatins d’aquest concepte, portarà al rebuig de tot allò que, en l’imaginari itàlic, provenia del centre d’Europa. La negació de la polifonia renaixentista es concretava en dues acusacions principals: la polifonia coral no permetia la comprensió del text i, d’altra banda, la polifonia era una “barbarie gotica”, provenia dels bàrbars, dels alemanys. La veritat és que aquests conceptes reflectien l’aniquilació d’una lingüística musical amb capacitació pròpia. La música era serventa de la paraula perquè sense ella no tenia significació.

Sota aquests paràmetres, entre d’altres, s’ha d’assaborir la música de les primeres òperes, tant plenes de recitatius que, al cap i a la fi, no deixen de ser una fórmula que, essencialment, pretén imitar i evidenciar les inflexions de la parla.

L’òpera tardo-barroca, però, capgirarà les coses. Amb l’arribada de l’estil napolità a finals del s. XVII, ens trobem amb una inversió de papers. De fet, m’atreviria a dir que, aquest, ens proposa una negació de la llengua i del teatre entès com a obra escenificada que transmet un argument mitjançant un text. Tindrà un parell de característiques que clarament confirmen aquesta afirmació. El llibrets passaran a perdre tota força dramàtica convertint-se en una sèrie de poemes (llenguatge, el poètic, molt menys concret i molt més al·lusiu) amb poca capacitat argumental; d’altra banda ens trobem amb un estil florit que, a base d’ornamentacions melòdiques en la veu, fa incomprensible, o eminentment reiteratiu i sense interès per la repetició, el text.

En l’òpera tardo-barroca esdevé la supremacia del significat musical per sobre del textual. La música es torna a veure com element amb capacitat de transmetre un significat complet. Dit d’una altra manera, aquesta òpera representa el triomf de les concepcions instrumentals per sobre de les vocals en el gènere més antagònic a aquelles. La nostra societat postmoderna o, si més no, els nostres directors d’escena, sembla haver esdevingut impermeable a la significació musical; és per aquest motiu que trobem aquestes òperes representades, habitualment, amb tota una sèrie d’elements que ens distreuen d’allò que veritablement ens comunica el missatge: la música. Tinguem esperança i, potser, qui ho sap, d’aquí 150 anys, com va passar durant el barroc, tornem a tenir una població capacitada per entendre el significat abstracte, i per tant menys evident, de la música pura.

 (1) J. Peri composava el mateix any 1600 una altra òpera anomenada de la mateixa manera. No podem afirmar que una d’elles fos anterior a l’altre. Per tant, aquestes “Euridices” han de ser considerades, totes dues, la primera òpera.