Jordi Tomás

PIANISTA, DIVULGADOR, PROFESSOR

de Barcelona, Catalunya

Seran aquests professors els que l’esperonaran a obrir el seu repertori a compositors poc interpretats amb el piano modern com G. Frescobaldi, C. Seixas o A. de Cabezón.

Completà la seva formació musical i humanística al Conservatori Superior de Música del Liceu amb un especial interès per les assignatures de Historia de la Música i Estètica Musical que cursà amb M. Garriga i J. M. Mas i Bonet.

Posteriorment continuà la seva formació a l’Estudi de Música Àngel Soler on treballà amb P. A. Balcells i el propi A. Soler amb els qui assolí el grau superior de piano. Així mateix, també rep consells importants sobre l’acompanyament de la veu d’ A.Soler.

Pianista català nascut a Barcelona el 1975, inicià els estudis musicals amb M. Segarra a l’edat de 8 anys. Els amplià ingressant, amb 13 anys al Conservatori Municipal de Barcelona on s’educà, en l’especialitat de piano, amb J. M. Martí Aragonés, i, en la d’harmonia amb A. Llanas.

Una tradició no prou coneguda

eduard_toldra_1.jpg
Eduard Toldrà

La tradició musical catalana és, tot i el desconeixement d’ella per bona part del públic i la general poca atenció prestada pels nostres intèrprets, d’una riquesa excepcional. A més dels nostres compositors que ja llueixen amb llum pròpia dins del patrimoni cultural europeu (pensem en el pare A. Soler, E. Granados o F. Mompou entre d’altres), hauríem d’afegir tota una corrua de músics més que considerables pel que fa a la història i evolució de la música peninsular. Molts d’aquests compositors (J. Brudieu, F. Valls, C. Baguer..) han gaudit d’una relativa revifalla en els darrers anys, gràcies sobretot, a intèrprets forans, però també a alguna iniciativa autòctona, mentre que d’altres són immersos, encara, en el son de l’oblit esperant la seva restitució.


Donada la desconeixença que nosaltres mateixos tenim de la història de la creació músical a Catalunya, seria bo que algun grup d’especialistes tractés a fons el tema i relacionés la nostra música amb l’evolució d’aquest art en els contextos europeus contemporanis. Les seves conclusions ens donarien les eines per poder fer una valoració pertinent de tot el nostre patrimoni sonor.
Un cop dit això, repassant la producció dels nostres músics, se’ns fa evident que aquests, en els darrers dos-cents anys, han tingut una especial dedicació i encert en el conreu de la música per a piano per una banda, i per una altra, en la composició de cançons de concert. Com el tema és complex, i atenent a la proporció d’aquests articles, en aquest escrit tractaré, sintèticament i amb intenció purament divulgativa, la segona vessant.


Els orígens d’allò que podríem anomenar “lied català” es trobarien, com a tota Europa, relacionats amb el moviment romàntic i la revalorització, que fa aquest moviment, de la cançó tradicional. En el nostre cas, cap a finals del s. XIX, i en la línia del que ja feia anys es donava al centre d'Europa, apareixia una col•lecció de cançons tradicionals catalanes adaptades per a cant i piano per F. Alió (1862-1908). Alió, en realitat, al fer aquests arranjaments, pretenia transportar la cançó popular del carrer al saló burgès; aquella cançó, interpretada de manera automàtica per les classes populars, havia estat revisitada i reinterpretada sota la mirada d’un compositor, Alió, format amb els millors mestres de música de la Barcelona del moment (Pedrell, Vidiella...). Alió va crear uns acompanyaments pianístics d’una gran elegància i simplicitat que reforçaven la claredat i riquesa d’aquelles melodies ancestrals. La burgesia, de manera natural, potser retrobant-se amb les seves arrels de manera inesperada, adoptà aquelles obres i, tot i la seva rusticitat, o potser per això mateix, aquelles passaren a formar part del repertori habitual de les sales de concert. Des d'aquell moment, la cançó tradicional fou l'element central i inspirador per crear noves peces, i la carta de presentació dels compositors catalans per poder entrar en els cercles influents. 


Si Alió fou el músic que feu redescobrir un patrimoni ancestral a una classe, la burgesa, que semblava viure-hi d’esquena, E. Morera (1865-1942) fou el compositor que, a partir de la melodia d’imitació popular i la incorporació, discreta però ferma, de l’harmonia wagneriana, creà una cançó genuïnament catalana sense haver de fer referència explícita a cap melodia folklòrica concreta. El seu melodisme, però, era tant senzill i natural, que podria haver estat originari de qualsevol cançó popular. “Vetlla d’amor”, “La nova amiga”, “Cançó tardoral”... ( per citar algunes peces defugint les tant conegudes “Cançons de carrer”) esdevenen una primera fita en el camí que haurà de recórrer la cançó a casa nostra per poder trobar un idioma propi.  
E. Morera, com E. Granados (1867-1916), coincideixen amb el moment de major esplendor del modernisme i la consegüent germanofília del moviment i de bona part de la classe dirigent catalana. Aquest amor per les boires germàniques es deixa sentir en “l’Elegia Eterna” d’E. Granados, una obra mestra amb text d’A. Mestres a l’alçada de les millors cançons d'H. Wolf.


Amb el canvi de segle i el declivi lent però inevitable del Modernisme, darrer reducte del Romanticisme, un altre moviment, el Noucentisme, ideat i proclamat per E. D’Ors des de les planes del diari La Veu de Catalunya, es va fent fort. E. D’Ors reclamava un retorn a la claror mediterrània i a un nou classicisme allunyat de distorsions romàntiques.
Els nostres músics veieren en la crida d’Ors un signe de modernitat empeltada en la terra; una renovació que naixia d’una nova comprensió del que era Catalunya: una terra banyada pel sol i per les aigües del mediterrani, hereva de l’antiguitat romana. I serà amb aquesta reflexió identitària que els músics catalans trobaran les claus per crear, ara sí, unes cançons característiques i plenament originals. De parió, amb el Noucentisme, la poesia en català arribava a una nova edat d’or amb poetes que serien l’honra de qualsevol literatura (J. Carner, C. Riba, T. Garcés...), i els compositors aprofitaven aquest fruitar poètic per crear les millors cançons que s’havien escrit mai a Catalunya i que, al meu entendre, es troben entre les composicions més interessants que es feren, en aquell moment, a l'Europa del sud.
Les cançons de F. Mompou (1893-1987) i, sobretot, les d’E. Toldrà (1895-1962), són un dels monuments més grans que ha donat la nostra música en tota la seva història. “Cançó de fira”, “Sant Martí”, el tríptic primer del “Combat del somni” de F. Mompou, o “Maig”, “Canticel”, “Anacreòntica”, el cicle “A l’ombra del lledoner”, per citar algunes del centenar de cançons que va escriure E. Toldrà, són obres mestres d’una gran perfecció tècnica i inspiració que, per les seves sentors locals, esdevenen completament universals, i, justament per la seva autenticitat individual entroncada en una col·lectivitat, tot aficionat a la música, d’aquí o de qualsevol lloc del món, reconeix i, un cop escoltades, guarda per sempre més a la seva memòria i al seu cor.

Per aquells que no coneixeu massa aquest món de la cançó catalana, us deixo un enllaç en el que acompanyo el "Combat del somni" de Frederic Mompou a la soprano Olga Miracle! Molta salut i molta música i cultura per a tots! 

https://www.youtube.com/watch?v=NX0agGQG24I

Dilluns, 21 Setembre 2020 00:07

Una tradició no prou coneguda Eduard Toldrà La tradició musical catalana és, tot i el desconeixement d’ella per bona part del públic i la general poca atenció prestada pels nostres intèrprets, d’una riquesa excepcional. A més dels nostres...

Dilluns, 27 Juliol 2020 00:00

Dilluns, 22 Juny 2020 12:00

Dimarts, 28 abril 2020 18:27

Dimarts, 14 abril 2020 20:31

Voldria cantar fins a morir... Robert Schumann Escriure un article dedicat a les creacions de R. Schumann (1810-1856) comporta haver de posar en pràctica una gran capacitat de síntesi (capacitat que mai ha estat una virtut meva) ja que el...

Divendres, 27 Març 2020 21:32

Anton Bruckner o la transcendència de la música. Anton Bruckner Molt s’ha debatut al llarg de la història sobre la capacitat de la música per comunicar quelcom que no sigui estrictament musical (entenguis per musical, únicament i exclusiva, la...

Dissabte, 13 Gener 2018 01:32

Perquè la vida no pot existir sense moviment  Robert Schumann Quan l’any 1831, Robert Schumann aposta, de manera decidida i plena, per formar-se com a músic i determina que la seva vida ha de girar al voltant de l’art dels sons, crea, amb...

Dissabte, 22 Juliol 2017 16:18

Reflexions al voltant de l'òpera del darrer barroc Rinaldo Handel Si mirem l’evolució del gènere operístic des del seu naixement l’any 1600 fins a les acaballes del període barroc envers l’any 1750, ens adonarem d’una flagrant contradicció...

Divendres, 30 Desembre 2016 12:49

El Nadal i l'oratori "la Creació" de J. Haydn Adam i Eva Si parlem de música en majúscules i festivitats religioses, en general, el nostre cap tendeix a pensar en les commemoracions de Setmana Santa com aquelles que més han excitat la...

Diumenge, 26 Juny 2016 16:18

La fi d'un temps: correspondències entre A. Magnasco i D. Scarlatti trattenimento in giardino magnasco Rondava l’any 1740 quan un pintor, bastant extravagant, de nom Alessandro Magnasco i conegut com el “Lissandrino”, realitzava, a la ciutat de...

Divendres, 22 abril 2016 12:26

Un parell de llibres! Sant Jordi 2016 Doncs sí, inaugurem avui, diada de Sant Jordi! Iniciem,doncs, aquest espai per fer allò que més m’agrada: divulgar música, art i cultura. Per començar aquests articles, i tenint en compte que l’obertura...