Imprimeix

L'art de la irreverència

Robert Schumann
Juan Gris. Bodegó amb guitarra

Un cop passats els horrors de la Primera Guerra Mundial, a tot el continent europeu va aparèixer la necessitat col•lectiva d’esbargir-se, de divertir-se i deixar de pensar en les tragèdies passades. Entre tots el països, França, que sempre s’ha caracteritzat per la seva inclinació envers la vida lleugera i, si se’m permet, fins i tot superficial, va encapçalar aquesta demanda de diversió; demanda que no trigà en concretar en una música i un art afí.


“Ja tenim suficients núvols, ones, aquaris, esperits marins i escenes nocturnes. El què necessitem és una música de cada dia”
Quan el poeta J. Cocteau (1889-1963), des de l’acabament de la Gran Guerra, anava esquitxant la societat parisenca amb frases com aquesta, no exigia altra cosa que acomiadar del món intel•lectual, per sempre més, el romanticisme (no només el musical) i tot allò que tingués algun besllum de profunditat o gravetat. La música havia de ser clara com si un nen l’hagués ideat; i la font, el model, el music-hall i la música lleugera. De cop i volta es situava en un mateix pla, o fins i tot per sobre, una cançó de cabaret i una simfonia de Beethoven. La música quedava desproveïda de qualsevol significat transcendent i, inclús, aprofundint en el mateix concepte, els compositors E. Satie (1866-1925) i D. Milhaud (1892-1974) creaven, a quatre mans, la seva “Música de Mobiliari” (cal llegir com a música d’ascensor; música per ser sentida però no escoltada).


Les idees de J. Cocteau estaven predestinades a materialitzar-se en un àmbit molt allunyat, evidentment, de l’acadèmia: en un bar de copes. Un bar que mai existí i que naixé de la fantasia irreverent sortida de la col•laboració del mateix Cocteau amb el compositor D. Milhaud. “Le Boeuf sur le toit” (El bou sobre la teulada). Així s’anomenava el bar. Amb un nom tant particular, es podia esperar que dins hi passés una mica de tot... Una baralla entre un corredor d’apostes i un boxador negre (perdó!!!!... boxador de color, racialitzat o com s'hagi de dir en la Barcelona "progre, tolerant i integradora" del 2020), dues senyores juntes ballant sensualment un tango (Verge Santa!), la decapitació d’un policia (espero no acabar a la presó per aquest article...), i una llarga corrua de situacions a quina més esbojarrada.
“Le Bouef sur le toit”, com molts sabreu, és el títol d’un ballet de Cocteua-Milhaud l’argument del qual és el comentat en les línies anteriors. Al meu entendre, però, la grandesa de l’obra no es deu tant a l’absurd de l’argument, sinó a la capacitat de D. Milhaud de crear una música lleugera, còmica, histriònica i, essencialment, poca-solta. Una música que, per ella mateixa, és irreverent i el seu èxit no ve determinat per la coneixença del programa ni per la il•lustració de la dansa (de fet, s’acostuma a sentir en els auditoris en versió concert, quasi mai representada), sinó per la capacitat intrínseca que té de fer-nos somriure i, així, fer-nos oblidar els dimonis que sempre ens ronden. Per aconseguir-ho, Milhaud es fa seus ritmes caribenys, utilitza dissonàncies aspres en forma de “clusters”, juxtaposa diferents tonalitats,...i tot això ho fa mantenint melodies clares i diàfanes eminentment lleugeres i populars. És la magistral combinació de tots aquests elements el que converteixen aquesta obra en una peça excitant i esbojarrada, molt adequada per deixar de pensar, durant una estona, en les incerteses d’aquest estiu...; i en una obra irreverent i, com a tal, molt necessària en una època que, al meu entendre, ha caigut en noves i igualment perilloses reverències.


Refresqueu-vos en aquest magnífic bar de copes i deixeu-vos seduir, ni que sigui per una estona, per la seva magnífica i meravellosa trivialitat!
Salut i molt bon estiu a tothom.

Vist: 516