La fi d'un temps: correspondències entre A. Magnasco i D. Scarlatti
Rondava l’any 1740 quan un pintor, bastant extravagant, de nom Alessandro Magnasco i conegut com el “Lissandrino”, realitzava, a la ciutat de Gènova, una peça que, amb els anys, hem considerat una obra mestra del tardo-barroc. La pintura s’anomena “Trattenimento in un giardino di alvaro”.
Uns anys abans, cap a 1721, un conegut clavecinista napolità anomenat Domenico, i fill del compositor d’òpera més famós del moment, Alessandro Scarlatti, deixava la seva terra i anava a parar a Lisboa; el 1729 s’instal·lava a Madrid ja que la seva brillant alumna, Maria Bàrbara de Bragança, s’havia casat amb l’infant Ferran de Borbó. La reunió d’aquests dos artistes en un sol article, com podeu imaginar, no és casual. Ells dos tenen moltes coses en comú com la majoria de persones que vivien de l’art a inicis del s. XVIII. Però ells, representants del darrer barroc, són exemple d’aquells tipus de persones que són capaces d’intuir, potser inconscientment, que, al seu voltant, les coses han iniciat uns canvis, imperceptibles per aquells, la immensa majoria, no dotats d’una fina mirada sobre la realitat, que portaran al col·lapse de l’ordre conegut.
Observeu, atentament, la pintura abans citada, i si la busqueu per la xarxa en una plana que es vegi ben gran, molt millor! A primer terme, una corrua d’aristòcrates i algun clergue es troben, com el títol del quadre ens diu, esbargint-se en un bonic jardí. El gran pintor ens els plasma, tot i ser a primer terme, distants a l’observador, una mica somniadors, distrets en els seus jocs...En el paisatge del fons se’ns presenta un poblet ordenat que ens resulta tant idíl·lic com l’escena de primer pla. Fixeu-vos, però, en el mur que separa el jardí aristocràtic del poble llunyà; és irregular, trencat, i per una de les seves irregularitats, un noi es cola en el fabulós món dels jardins i els passatemps. Mals averanys per aquells representants de l’antic règim que ni tants sols s’adonen que els entren a casa!
Faltaven uns anys perquè la revolució burgesa acabés amb tot aquell món, però el Lissandrino, gràcies a la seva mirada distanciada perquè no pertanyia ben bé a cap dels dos sectors representats en el quadre, ja ho havia predit mitjançant uns pinzells.
El cas de D. Scarlatti és similar. Nascut el mateix any que J. S. Bach o G. F. Haendel, Scarlatti, com el pintor Magnasco, va treballar quasi exclusivament per a l’aristocràcia. Les seves obres per a clavecí reflecteixen la mateixa perspicàcia en la comprensió del món que l’envoltava. El seu idioma musical s’ha allunyat de la retòrica barroca i ha introduït motius breus, contrastats i, en certa manera, contradictoris. Scarlatti s’allunyava, així, de la seguretat en l’ordre establert al trencar amb el tema únic barroc i reflecteix, mitjançant els motius breus, la inestabilitat, imperceptible, que s’estava congriant. El somni de l’aristocràcia acabava, es desfeia...
La veritat és que sempre he tingut debilitat per allò que mor; potser és perquè allò que neix després, no acostuma a ser massa millor que allò que ha desaparegut... Ens separen uns tres-cents anys d’aquestes obres i, mirant al voltant, em semblen de plena actualitat. De fet és el que tenen els clàssics oi? Que sempre ens resulten nous. Apropeu-vos a aquestes sonates d’Scarlatti i a l’obra de Magnasco, potser sentireu l’encís dels somnis més màgics quan són a punt d’esvair-se...
Us deixo un enllaç del meu estimat E. Gilels interpretant una selecció de les sonates d’Scarlatti en directe, tot ell pura elegància. Fins aviat!
