Si ens interessem pels inicis del romanticisme com a moviment artístic global, ens adonarem que, paral·lelament a la primera literatura romàntica, i dels primers indicis d’aquell estil que es poden sentir en la música de Beethoven i, sobretot, de Schubert, en les arts plàstiques, el romanticisme es manifestarà per primer cop i de manera clara, en la pintura paisatgística dels grans mestres anglesos de finals del s.XVIII i inicis del XIX (Turner, Constable, Cotman,..).

La preferència pel paisatge d’aquests artistes, es relaciona amb un dels temes centrals del romanticisme: l’enyorança del “paradís perdut”. Aquest paradís anhelat i estranyament recordat (com es pot sentir enyorança d’allò que no s’ha viscut?), tenia diverses maneres de manifestar-se i concretar-se. Així doncs, es podia sentir la nostàlgia per un paradís religiós, però també per un paradís perdut històric (edat mitjana), geogràfic (móns llunyans), personal (infantesa),... Tots aquests paradisos tenien en comú que, un cop idealitzats per la mirada de l’home romàntic que veia en ells l'hàbitat d'una humanitat neta, no corrompuda per la civilització moderna, eren espais protectors on ell, com a individu, quedava a recer de tota pertorbació i desequilibri. El paisatge, però, en certa manera, podia englobar cada un d’aquests paradisos personals ja que aquell tenia la capacitat, per exemple, d’evocar el Paradís terrenal en el que habitaven Adam i Eva, l'espai pristí en el que la mà de l’home no havia pogut ferir encara la natura salvatge, o el lloc on havíem viscut la nostra infantesa,... El paisatge, en definitiva, esdevenia l’element tangible de la cercada llar, o dit d’una altra manera, de la Pàtria. No oblidem que Pàtria, etimològicament, prové del mot llatí Pater, és a dir, Pare, i, en conseqüència, la Pàtria seria la terra del Pare. (Coneixia també lo so de tos torrents, com la veu de ma mare o de mos fills los plors. B.C. Aribau). Aquesta Pàtria que apuntava envers una Llar i un Pare celestial, tenia el seu reflex palpable en la terra que ens havia vist nàixer i en els pares que ens havien engendrat.

El paisatge, com a símbol-record de la terra del pare, no fou, ni molt menys, una temàtica estrictament pictòrica. La Pàtria no només és color i orografia, és llengua, és so, dansa, olors, amors, adéus, ...

Repassant la història de la música del s. XIX, pensant només un instant, ens vindran al cap molts títols i autors que fan referència directe a la Pàtria (“Ma Vlast” d’Smetana, “Finlàndia” de Sibelius,...), ara bé, potser fou F. Chopin (1810-1849) el compositor romàntic que més promptament experimentà l’enyorança del paisatge i volgué confessar, aquella nostàlgia pàtria, en la seva música.

En el catàleg d’obres del mestre polonès, veiem un bon gruix d’elles que ens remeten, sigui des d’un prisma èpic-nacional (Balades, Poloneses) o des d’una evocació folklòrica (Masurques), a la seva Polònia nadiua. Si bé és cert que les Balades i Poloneses són obres d’una major expansió i grandesa pianística, no menys cert és que les masurques (en va compondre més de 60) foren cultivades de manera persistent al llarg de tota la seva vida, i que en elles experimentà solucions harmòniques i melòdiques d’una forma més agosarada que en d’altres peces (pensem, per exemple en la mangnífica masurca op. 17 núm. 4). Si aquestes composicions acompanyaren Chopin sempre, va ser perquè la masurca, dansa que inicialment fou un entreteniment de saló de la noblesa de Polònia i que acabà convertint-se en una ball de les classes populars i rurals del seu país, era sentida per Chopin com una forma natural d’expressió de la mateixa manera que hom troba natural parlar utilitzant la llengua dels pares; i és així perquè la masurca el remet al seu paisatge sonor, al seu paradís recordat i somiat, paradís que des de França, país que l’acollí, no podia palpar. La Pàtria per al nostre compositor esdevé un "espectre", perquè, en el fons, què és un espectre sinó l’absent sempre present? I era mitjançant l’encanteri de la masurca que l’absent (la terra del pare) se li feia present.

Cada una d’aquestes masurques són un microcosmos on Chopin exposa mil sensacions i on es confessa de la manera més sincera; i sempre ho fa amb el ritme i el melodisme patri; potser perquè només podem exposar allò més íntim en la confiança que ens dóna la llar...

Des de l’escena de saló (op. 7 núm 1), passant per les meditacions més transcendents (op.68 núm 4) o el cant nacionalista (op. 17 núm. 1), la col·lecció de masurques són el mosaic complert de qui era, i què sentia F. Chopin, mosaic en el que, d’una manera o una altra, troben refugi tots aquells que, algun dia, esperen reposar a la terra del pare.