Jordi Tomás

PIANISTA, DIVULGADOR, PROFESSOR

de Barcelona, Catalunya

Seran aquests professors els que l’esperonaran a obrir el seu repertori a compositors poc interpretats amb el piano modern com G. Frescobaldi, C. Seixas o A. de Cabezón.

Completà la seva formació musical i humanística al Conservatori Superior de Música del Liceu amb un especial interès per les assignatures de Historia de la Música i Estètica Musical que cursà amb M. Garriga i J. M. Mas i Bonet.

Posteriorment continuà la seva formació a l’Estudi de Música Àngel Soler on treballà amb P. A. Balcells i el propi A. Soler amb els qui assolí el grau superior de piano. Així mateix, també rep consells importants sobre l’acompanyament de la veu d’ A.Soler.

Pianista català nascut a Barcelona el 1975, inicià els estudis musicals amb M. Segarra a l’edat de 8 anys. Els amplià ingressant, amb 13 anys al Conservatori Municipal de Barcelona on s’educà, en l’especialitat de piano, amb J. M. Martí Aragonés, i, en la d’harmonia amb A. Llanas.

Des de la Pàtria, arriben fins aquí els núvols...

Robert Schumann
Constable

Si ens interessem pels inicis del romanticisme com a moviment artístic global, ens adonarem que, paral·lelament a la primera literatura romàntica, i dels primers indicis d’aquell estil que es poden sentir en la música de Beethoven i, sobretot, de Schubert, en les arts plàstiques, el romanticisme es manifestarà per primer cop i de manera clara, en la pintura paisatgística dels grans mestres anglesos de finals del s.XVIII i inicis del XIX (Turner, Constable, Cotman,..).

La preferència pel paisatge d’aquests artistes, es relaciona amb un dels temes centrals del romanticisme: l’enyorança del “paradís perdut”. Aquest paradís anhelat i estranyament recordat (com es pot sentir enyorança d’allò que no s’ha viscut?), tenia diverses maneres de manifestar-se i concretar-se. Així doncs, es podia sentir la nostàlgia per un paradís religiós, però també per un paradís perdut històric (edat mitjana), geogràfic (móns llunyans), personal (infantesa),... Tots aquests paradisos tenien en comú que, un cop idealitzats per la mirada de l’home romàntic que veia en ells l'hàbitat d'una humanitat neta, no corrompuda per la civilització moderna, eren espais protectors on ell, com a individu, quedava a recer de tota pertorbació i desequilibri. El paisatge, però, en certa manera, podia englobar cada un d’aquests paradisos personals ja que aquell tenia la capacitat, per exemple, d’evocar el Paradís terrenal en el que habitaven Adam i Eva, l'espai pristí en el que la mà de l’home no havia pogut ferir encara la natura salvatge, o el lloc on havíem viscut la nostra infantesa,... El paisatge, en definitiva, esdevenia l’element tangible de la cercada llar, o dit d’una altra manera, de la Pàtria. No oblidem que Pàtria, etimològicament, prové del mot llatí Pater, és a dir, Pare, i, en conseqüència, la Pàtria seria la terra del Pare. (Coneixia també lo so de tos torrents, com la veu de ma mare o de mos fills los plors. B.C. Aribau). Aquesta Pàtria que apuntava envers una Llar i un Pare celestial, tenia el seu reflex palpable en la terra que ens havia vist nàixer i en els pares que ens havien engendrat.

El paisatge, com a símbol-record de la terra del pare, no fou, ni molt menys, una temàtica estrictament pictòrica. La Pàtria no només és color i orografia, és llengua, és so, dansa, olors, amors, adéus, ...

Repassant la història de la música del s. XIX, pensant només un instant, ens vindran al cap molts títols i autors que fan referència directe a la Pàtria (“Ma Vlast” d’Smetana, “Finlàndia” de Sibelius,...), ara bé, potser fou F. Chopin (1810-1849) el compositor romàntic que més promptament experimentà l’enyorança del paisatge i volgué confessar, aquella nostàlgia pàtria, en la seva música.

En el catàleg d’obres del mestre polonès, veiem un bon gruix d’elles que ens remeten, sigui des d’un prisma èpic-nacional (Balades, Poloneses) o des d’una evocació folklòrica (Masurques), a la seva Polònia nadiua. Si bé és cert que les Balades i Poloneses són obres d’una major expansió i grandesa pianística, no menys cert és que les masurques (en va compondre més de 60) foren cultivades de manera persistent al llarg de tota la seva vida, i que en elles experimentà solucions harmòniques i melòdiques d’una forma més agosarada que en d’altres peces (pensem, per exemple en la mangnífica masurca op. 17 núm. 4). Si aquestes composicions acompanyaren Chopin sempre, va ser perquè la masurca, dansa que inicialment fou un entreteniment de saló de la noblesa de Polònia i que acabà convertint-se en una ball de les classes populars i rurals del seu país, era sentida per Chopin com una forma natural d’expressió de la mateixa manera que hom troba natural parlar utilitzant la llengua dels pares; i és així perquè la masurca el remet al seu paisatge sonor, al seu paradís recordat i somiat, paradís que des de França, país que l’acollí, no podia palpar. La Pàtria per al nostre compositor esdevé un "espectre", perquè, en el fons, què és un espectre sinó l’absent sempre present? I era mitjançant l’encanteri de la masurca que l’absent (la terra del pare) se li feia present.

Cada una d’aquestes masurques són un microcosmos on Chopin exposa mil sensacions i on es confessa de la manera més sincera; i sempre ho fa amb el ritme i el melodisme patri; potser perquè només podem exposar allò més íntim en la confiança que ens dóna la llar...

Des de l’escena de saló (op. 7 núm 1), passant per les meditacions més transcendents (op.68 núm 4) o el cant nacionalista (op. 17 núm. 1), la col·lecció de masurques són el mosaic complert de qui era, i què sentia F. Chopin, mosaic en el que, d’una manera o una altra, troben refugi tots aquells que, algun dia, esperen reposar a la terra del pare.

Dilluns, 21 Setembre 2020 00:07

Una tradició no prou coneguda Eduard Toldrà La tradició musical catalana és, tot i el desconeixement d’ella per bona part del públic i la general poca atenció prestada pels nostres intèrprets, d’una riquesa excepcional. A més dels nostres...

Dilluns, 27 Juliol 2020 00:00

Dilluns, 22 Juny 2020 12:00

Dimarts, 28 abril 2020 18:27

Dimarts, 14 abril 2020 20:31

Voldria cantar fins a morir... Robert Schumann Escriure un article dedicat a les creacions de R. Schumann (1810-1856) comporta haver de posar en pràctica una gran capacitat de síntesi (capacitat que mai ha estat una virtut meva) ja que el...

Divendres, 27 Març 2020 21:32

Anton Bruckner o la transcendència de la música. Anton Bruckner Molt s’ha debatut al llarg de la història sobre la capacitat de la música per comunicar quelcom que no sigui estrictament musical (entenguis per musical, únicament i exclusiva, la...

Dissabte, 13 Gener 2018 01:32

Perquè la vida no pot existir sense moviment  Robert Schumann Quan l’any 1831, Robert Schumann aposta, de manera decidida i plena, per formar-se com a músic i determina que la seva vida ha de girar al voltant de l’art dels sons, crea, amb...

Dissabte, 22 Juliol 2017 16:18

Reflexions al voltant de l'òpera del darrer barroc Rinaldo Handel Si mirem l’evolució del gènere operístic des del seu naixement l’any 1600 fins a les acaballes del període barroc envers l’any 1750, ens adonarem d’una flagrant contradicció...

Divendres, 30 Desembre 2016 12:49

El Nadal i l'oratori "la Creació" de J. Haydn Adam i Eva Si parlem de música en majúscules i festivitats religioses, en general, el nostre cap tendeix a pensar en les commemoracions de Setmana Santa com aquelles que més han excitat la...

Diumenge, 26 Juny 2016 16:18

La fi d'un temps: correspondències entre A. Magnasco i D. Scarlatti trattenimento in giardino magnasco Rondava l’any 1740 quan un pintor, bastant extravagant, de nom Alessandro Magnasco i conegut com el “Lissandrino”, realitzava, a la ciutat de...

Divendres, 22 abril 2016 12:26

Un parell de llibres! Sant Jordi 2016 Doncs sí, inaugurem avui, diada de Sant Jordi! Iniciem,doncs, aquest espai per fer allò que més m’agrada: divulgar música, art i cultura. Per començar aquests articles, i tenint en compte que l’obertura...