Doncs sí, inaugurem avui, diada de Sant Jordi!

Iniciem,doncs, aquest espai per fer allò que més m’agrada: divulgar música, art i cultura. Per començar aquests articles, i tenint en compte que l’obertura coincideix amb el dia del llibre, he pensat que estaria bé parlar-vos d’un parell de llibres de temàtica musical que, d’una manera o altre, han marcat la meva trajectòria com a músic. Potser no seran els millors del món, però si més no, veureu que, si us apropeu a la seva lectura, us obriran espais de comprensió del fenomen musical insospitats.

Comencem per un llibre molt divulgatiu però no pas simple: “Ensayo sobre la evolución de la música en occidente” d’E. Leuchter. Era un llibre que estava entre la bibliografia recomanada als estudiants de primer d’estètica musical en el llistat que havia confegit Montserrat Garriga, la professora del conservatori del Liceu, cap de departament d’aleshores. El vaig comprar a Musical Emporium, una botiga al capdamunt de les Rambles de Barcelona que tenia un regust molt especial. En ella es veia deambular, entremig d’uns arxivadors bellament posats i unes piles de llibres que es mantenien en un caos perfectament ordenat, des del músic més bohemi, fins al professor de conservatori més seriós .
Només llegir la primera plana ja vaig veure que el text transcendia, en molt, els típics llibres de història en els que se’ns planteja un llistat de músics i èpoques. Aquest petit llibre, de encara no dues-centes planes, analitza, a grans trets, la història de la música occidental atenent als canvis sociològics, polítics, religiosos o filosòfics; tot fet d’una manera senzilla, sense pretensions i amb una visió global de gran profunditat. Potser hi ha algun aspecte del llibre que pot haver quedat una mica obsolet, però tot i així, hi ha capítols que han esdevingut, per a mi, bàsics.

El segon llibre, també prou conegut, va marcar-me molt com a pianista. Es tracta del clàssic “ La moderna ejecución pianística” de K. Leimer-W. Gieseking. Recordo perfectament la sensació d’alliberament al llegir per primer cop, i a sobre afirmat per un dels millors pianistes de la història com és Gieseking, una veritat que jo sentia, però que mai havia vist traduïda en les paraules de cap professor. Leimer i Gieseking deien, sense cap mena de pudor, que les dificultats tècniques del piano, les autèntiques dificultats, no es donaven en les obres de més envergadura pianística com una balada de Chopin o una rapsòdia de Liszt, posem per cas, sinó en la simplicitat de l’escriptura clàssica. Les sonates de Mozart eren recol·locades en el lloc més alt de les dificultats del piano, i els motius eren ben clars: precisió i diversitat de tocs, despullament de recursos, necessitat d’una fraseig impecable i grans coneixements musicals . Les eines tècniques que aporta el llibre són senzilles, en realitat racionalitza el treball del pianista i poca cosa més, però ben necessàries en un món, el de l’estudi del piano, tan ple de idees estrafolàries.

I això és tot per avui.

Tingueu tots una bona diada de Sant Jordi, i, si us interessa el tema i us trobeu algun d’aquests llibres, segurament en alguna llibreria de vell, no dubteu en comprar-lo; a mi em van canviar, una mica, la meva vida, si més no la meva vida professional!