Tot just neixia l’any 1800, que Georg Philipp Friedrich von Hardenberg, més conegut amb el sobrenom de Novalis, escrivia una de les obres més influents de tota la literatura universal: els “Himnes a la Nit”. En aquests poemes, Novalis apostava, decididament, per la superioritat de la foscor enfront de la llum. Sense negar les virtuts de la claror (“ només la seva presència ens revela la magnificència dels regnes de la creació”) i, en conseqüència valorar, en certa manera, els pensaments il·luministes, el nostre escriptor reconeixia en la foscor, i en la Nit que  la porta amb ella, la capacitat d’obrir-nos uns nous ulls capaços de veure sense veure, i entendre sense entendre tots els misteris; misteris ,aquests, que ni tant sols es presentaven a la llum del dia. “ Glòria a la reina de l’univers (la nit), a la sublim anunciadora de móns sagrats, a la protectora del benaurat amor”.

He començat aquest article parlant dels “Himnes a la Nit” perquè, si mirem la diversitat de temes que els compositors romàntics van utilitzar com a font d’inspiració, ens adonarem que la nit esdevé un dels més essencials.

Des dels “Nocturns” de Chopin, passant per “Una nit a la muntanya pelada” de Moussorgsky o les escenes lunars de la “Norma” de Bellini, la nit apareix com una temàtica transversal comuna a les diferents nacionalitats i generacions dels compositors del s. XIX.

Si "la Nit" va causar una fascinació quasi malaltissa en el món romàntic és perquè, seguint l’argument de Novalis, aquella ens obre una nova sensibilitat. La vista no té utilitat, i els nostres ulls, enlloc de relacionar-se amb el món que ens envolta, giren envers el nostre interior. El món subjectiu esdevé senyor del nostre jo, i aquest món interior obre la nostra ànima, ànima que no reconeixíem mentre el sol daurava el món, al Sublim. La Nit, per tant, es presenta com a reveladora, perquè, com deien els místics castellans del s. XVI, al girar l’atenció cap a l’interior, hi reconeixem el Sagrat habitant en el nostre “castell interior”.

En aquest context, la relació entre la Nit i la mort se’ns fa evident. La mort és la Nit eterna en la que tots els misteris esdevindran resolts. La mort romàntica no representa, per tant, la fi del camí, sinó la porta a la Veritat. D’aquí el lligam entre la mort i el més immortal i noble dels sentiments, l’amor. En el romanticisme, l’amor, molts cops, només pot sublimar-se en la nit eterna (“morir en pèlag d’amor” R. Llull) que és “protectora benaurada” dels amants; l’amor més pur i veritable només pot esdevenir real aleshores, lluny de la llum del dia, fent-se comprensible en “aquel entender no entendiendo” del que parlava St. Juan de la Cruz. La relectura romàntica que es farà del Romeu i Julieta, per exemple en el poema simfònic de P. I. Tchaikovsky, o de la llegenda medieval del Tristany i Isolda en el drama wagnerià, anirien en aquesta línia.

La mirada sobre la nit no ha estat patrimoni exclusiu, ni molt menys, del món romàntic; només caldria recordar, com a exemple, el meravellós text del “Somni d’una nit d’estiu” de W. Shakespeare, obra aquesta que, com quasi tota la producció del geni anglès, fou rellegida en clau romàntica per diversos autors. Al meu entendre, l’Obertura op. 21 que va compondre F. Mendelssohn quan només tenia 17 anys, és una de les obres més reeixides inspirades en aquesta peça del dramaturg britànic. Ara bé, la nit shakesperiana provoca un giravolt, una embriaguesa momentània que desapareix amb l’albada; la Nit romàntica és transformadora perquè fa aparèixer i reconèixer una realitat insospitada en nosaltres mateixos. Aquesta realitat no acaba amb els rajos solars perquè commociona, deixa empremta. Durant el dia no es manifesta, és cert, però hi resta en la memòria. Això porta a l’ésser romàntic a preguntar-se qui és ell...el que es relaciona durant el dia, o el que es refugia sota el mantell obscur de la nit? De fet, la pregunta clau seria: on és la realitat...? I és en aquest sentit que es comprèn la fixació romàntica per la temàtica carnavalesca ( R. Schumann s’inspirà en el carnaval per escriure tres obres mestres del pianisme romàntic l’op.2 , op.9 i op.26) ja que la mascarada juxtaposa dues realitats; una s’amaga dins la disfressa i una altra s’amaga fora d’ella...

La Nit...! Tot el que suposa la nit romàntica és molt difícil de sintetitzar en un petit article. De fet, crec que la significació més sublim és inexplicable perquè entra en el terreny de la intuïció. Per això, ara que heu arribat al crepuscle d’aquest escrit, escolteu qualsevol Nocturn de F. Chopin, jo us recomanaria l’op. 27 núm. 2, però això és una qüestió de gust...Potser se us farà present tot el misteri de la Nit i, com Novalis, sentireu com se us anuncia el món del Sagrat.