Per mars mai abans navegats...
Durant aquestes setmanes de confinament, degut a que tots els concerts han estat anul·lats, he pogut fer sonar el piano per pur plaer, sense presses i, sobretot, sense ajustar-me a un determinat programa cercant la perfecció que l’escena requereix; en definitiva, he anat llegint, descobrint o redescobrint, amb els dits i el pensament, com un joc, possiblement per la necessitat de desinhibir-me de l’espantosa realitat. “ Segueix en el món l’opressió de l’esperit..., però jo prefereixo ser anacrònic i, com el nen adormit que cantà el poeta, somriure a allò que descobreixo amb ulls tancats..” (J. Carner).
El llegir per llegir m’ha conduit, subtilment, sense intencionalitat ni direcció, a aproximar-me de nou a obres i compositors (o potser han estat ells els que s'han apropat a mi?) que, potser sense saber-ho, m’havien d’aportar consol. Entre la corrua de compositors, han anat desfilant, de forma espontània, W. A. Mozart, F. Chopin, R. Schumann, i, després d’un fantàstic somni en el que passejava per la bonica ciutat de Porto (quant consol ens aporten els somnis...), el lusità C. Seixas.
Provablement, les ganes ocultes de sortir de les parets de la llar em van fer recordar l’emoció que, ja fa una pila d’anys, abans que el regne de la venta per la xarxa s’expandís, vaig sentir a l’agafar un avió per anar a Lisboa i, així, adquirir, a la Fundaçao Gulbenkian, l’edició completa de les sonates (105) del mestre portuguès; i com, ja a l’hotel, resseguia les partitures, amb la mirada i el pensament, intentant descobrir els misteris sonors que amagaven.
Arribat a aquest punt, ja que m’ha fet companyia aquests llargs dies, i essent un compositor no massa conegut, penso que C. Seixas bé es mereix un petit article en el meu blog.
C. Seixas és un dels compositors més rellevants pel que fa a la creació i evolució de la sonata ibèrica del s. XVIII. Però anem a pams; nascut a la universitària ciutat de Coimbra l’any 1704, va esdevenir organista, amb només 14 anys, de la Seu d’aquesta ciutat i, amb una carrera meteòrica, dos anys després, fou anomenat organista de la Seu Patriarcal de Lisboa, ciutat en la que morí l’any 1742.
La vida de C. Seixas transita paral·lela al regnat de Joao V el Magnànim, un dels regnats més brillants de tota la història de Portugal. Apoteosi del barroc, amb construccions tant paradigmàtiques com el palau-monestir de Mafra, el rei Joao V, gràcies al descobriment de les mines d’or del Brasil, a finals del s. XVII, era el més ric de tota Europa. Per un cop de sort, la monarquia portuguesa havia passat de ser una de les més empobrides, a esdevenir una monarquia nou rica, i Joao V, com a bon nou ric, gastava i gastava volent estar, possiblement per pur snobisme, al corrent de qualsevol novetat. Per que ens fem una idea, i en el camp musical, recordaré que la cort portuguesa fou de les primeres en adquirir pianos en uns temps en els que el clavecí era l’instrument preferit per l’aristocràcia de la resta d’Europa. Atenent a aquesta privilegiada situació, a la cort joanina arribaven artistes de tots els racons del continent amb l’esperança d’aconseguir projectes i un bon sou en un país que, de diners, anava llarg.
Quan el nostre compositor va arribar a Lisboa, es va trobar amb una ciutat moderna i oberta en la que convivien la tradició autòctona amb els estils més cosmopolites importats, sobretot, d’Itàlia. Va ser a la cort lisboeta que, entre el 1721 i el 1726 , Seixas va coincidir amb el geni napolità del clavecí D. Scarlatti. La comparació entre els dos compositors ha fet córrer molta tinta; tot i amb tot, al meu entendre, delimitar el valor del mestre lusità a imitador d’Scarlatti , no permet apreciar la grandesa de C. Seixas que, com a bon artista, es deixa seduir per una amalgama de fonts a partir de les quals desenvolupa una forta personalitat musical.
Repassant per sobre les sonates del nostre compositor, podem trobar uns quants exemples de geni i, fins i tot, d’originalitat dins el que seria el context sud europeu del moment. Així doncs, i per anar posant algun exemple, fixem-nos en la magnífica sonata núm. 16 en do menor; a banda de contenir una figuració rítmica d’una gran fantasia, i esplèndids jocs de motius virtuosístics dialogats entre ambdues mans, aquesta sonata, en un únic moviment, com era habitual en la sonata ibèrica, té una dimensió insòlita en aquest gènere, producte d'una gran imaginació que el porta a crear i recrar motius, perllongant-se fins a 183 compassos! La sonata ibèrica acostumava a ser d'una llargada molt més modesta.
Les influències operístiques en la música per tecla del nostre compositor es deixen sentir en diverses composicions. La mescla de motius d’origen vocal amb elements de la tècnica scarlattiana que elabora en la sonata núm. 42 en fa menor, converteix aquesta peça en una obra molt personal i d'una altíssima inspiració. En aquest cas, Seixas complementa la sonata amb un minuet, en la mateixa tonalitat, que transpira tot el món de la “saudade” portuguesa. Aquesta sonata és de les més interpretades del mestre.
En el primer temps de la sonata núm. 57 en la major, es dóna una construcció formal plenament classicista. L’estructura d’aquesta obra sembla avançar-se a les composicions que, cinquanta anys després, crearia J. Haydn.
I així podríem anar parlant de moltes altres sonates, com la virtuosística núm. 50 en sol menor, la gràcil núm. 1 en do major, la cortesana núm. 46 en sol major...
Tant de bo, la lectura d’aquest article us hagi obert la gana de conèixer alguna obra d’aquest magnífic compositor. Per anar fent boca, us deixo un enllaç en el que podreu trobar, interpretada per mi mateix, la sonata núm. 42.
